Primers auxilis psicològics: què és i per què tothom n’hauria de saber una mica

Has presenciat mai un episodi d’alta intensitat emocional? Has sabut com ajudar a aquella persona?

Per entendre els Primers Auxilis Psicològics (PAP) haurem d’anar pas a pas. No has de fer teràpia, no has de ser psicòlegs, sinó que has de tenir el coneixement i les habilitats per intentar parar el cop. De la mateixa manera que en els Primers Auxilis Físics (RCP) ningú espera que aquella persona es curi en aquell mateix instant, quan fem els PAP haurem de tenir la mateixa pretensió.

Moltes de les coses que diré veureu que són de sentit comú, però en un moment de crisi, el fet de tenir-les molt clares ens ajudarà a actuar de manera segura i correcta.

Que tots sapiguem què fer és un factor molt protector a nivell social. Parem un moment a imaginar que vivim una situació d’alta intensitat emocional: qui ens agradaria que ens contingués, una persona qualsevol o algú de confiança? On creieu que passen més aquestes situacions, quan estem sols en un lloc desconegut o en entorns familiars i amb gent coneguda?

Doncs quan tenim una crisi emocional, és molt millor que qui ens pugui contenir sigui una persona que ja coneixem, perquè ens serà molt més fàcil confiar-hi.

I què hem de fer per ajudar a una persona que està en una situació de crisi?

Abans us deia que els PAP no et fan psicòleg, et fan capaç de no fer mal i d’aguantar fins que arriba qui ha de resoldre-ho. Aquesta idea és clau i val la pena aturar-s’hi un moment, perquè és exactament aquí on molta gent es bloqueja: pensen que si no saben «solucionar-ho» no serveixen d’ajuda. I és tot el contrari. La teva feina, en aquell moment, no és arreglar res. És sostenir.

No totes les crisis són iguals

Val la pena diferenciar-les una mica, perquè no tot es respon igual. Un atac d’angoixa és una crisi psicofisiològica: hi ha un cos activat, respiració accelerada, sensació de pèrdua de control, a vegades por real de morir. Aquí el que cal és contenció fisiològica, en temps real. Rebre la notícia sobtada de la mort d’algú estimat és una altra cosa: no hi ha (encara) una activació corporal tan intensa, hi ha un impacte psíquic sever, sovint amb bloqueig o incredulitat inicial («això no pot ser veritat»). I el moment en què un amic es trenca explicant-te alguna cosa que porta callant setmanes és encara diferent: no és una urgència fisiològica, és un moment de vulnerabilitat que necessita, sobretot, que no fugis.

Per què «tothom» i no només professionals

La majoria de crisis emocionals no passen en una consulta. Passen a casa, un dijous a la nit. Passen a la feina, després d’una trucada. Passen en un grup d’amics, quan algú diu una frase que no esperàveu i que us deixa sense saber què respondre. El professional arriba després, si arriba. Qui hi és en aquell primer moment sou vosaltres: la parella, l’amic, el company de feina, el familiar.

Això vol dir que, t’agradi o no, en algun moment de la vida seràs el primer contacte real d’algú que està travessant una crisi. No perquè ho hagis triat, sinó perquè hi eres. I aquí apareix la por més habitual, la que sento més sovint quan en parlo d’aquest tema: «No sé què dir, tinc por de d’empitjorar la situació.» És una por comprensible, però parteix d’una idea equivocada. En la immensa majoria dels casos, el que fa més mal no és un intent ben intencionat que surt malament. El que fa mal és el silenci. És la fugida. És que la persona senti que això que està explicant no li importa a ningú.

Prefereixes equivocar-te acompanyant o fugint?

Els principis bàsics

Ara parlarem del que, per mi, son els quatre principals blocs.

Escoltar sense necessitat de resoldre. Aquest és, probablement, el més difícil per a qui té tendència a voler ajudar de seguida. La gent, en crisi, no sempre busca solucions. Busca no estar sola. Busca algú que aguanti el que li està passant sense presses per tancar-ho. Si la teva ment ja està buscant la resposta mentre l’altra persona encara parla, para. Escoltar de veritat no és esperar el teu torn per dir alguna cosa útil.

Davant d’un atac d’angoixa, escoltar té una forma molt concreta: no és fer preguntes, és regular amb el cos. «Tranquil·litza’t» o «respira», dits sols, solen generar més frustració, perquè el cervell límbic en plena activació no processa bé les instruccions verbals abstractes. El que sí funciona és la coregulació: respirar tu mateix de manera visible i lenta al seu costat, perquè el sistema nerviós es contagia més per mirall que per ordre. I si hiperventila i comença a marejar-se o a notar formigueig, allargar l’expiració ajuda més que «respirar fondo».

Validar sense jutjar ni minimitzar. Frases com «no és per tant», «ja passarà» o «hi ha gent pitjor» surten amb bona intenció, però envien un missatge molt concret: el que sents no és legítim. I quan algú sent això, deixa d’explicar-se. Validar no vol dir estar d’acord amb tot, vol dir reconèixer que el que l’altra persona sent, ho sent de veritat, i que té sentit que ho senti així donada la seva situació.

Davant d’una notícia com una mort sobtada, validar sovint vol dir no forçar cap emoció concreta. Hi ha qui plora, hi ha qui es queda en blanc, hi ha qui riu nerviosament. Cap d’aquestes respostes és «la incorrecta». La teva feina no és guiar a la persona cap a la reacció que et sembla més adequada, és quedar te al seu costat, sigui quina sigui la reacció.

Preguntar directament pel risc quan cal. Aquest punt genera molta resistència perquè hi ha un mite molt estès: que preguntar per la ideació suïcida «posa la idea al cap». No és cert. Preguntar-ho directament, amb calma i sense embuts, no crea el risc, el fa visible. I fer-lo visible és el primer pas per poder-lo gestionar. El silenci per por de preguntar és, precisament, el que deixa la persona sola amb allò.

Saber quan i com derivar. Els PAP no signifiquen quedar-se sol gestionant una crisi. Signifiquen saber quins passos cal fer i quan. Conèixer recursos com el 024 o el 061, saber quan cal trucar a urgències, i tenir clar quin professional de referència pot fer-se càrrec a partir d’aquí. En un atac d’angoixa, si hi ha dolor toràcic real, símptomes que no cedeixen passats 20-30 minuts, o qualsevol dubte de si pot ser cardíac, aquí ja no és PAP, és urgències. Acompanyar bé també vol dir saber en quin punt el teu paper s’acaba i comença el d’algú altre.

Un error habitual que cal evitar

Un dels errors més freqüents, també entre gent amb bona intenció, és voler que la persona «es tranquil·litzi» abans d’haver-la escoltat. És un impuls molt humà: veure algú alterat ens incomoda, i la nostra resposta automàtica és intentar apagar-ho ràpid. «Tranquil·litza’t», «respira», «no passa res»… totes aquestes frases funcionen com una porta que es tanca. Passa el mateix amb els consells donats abans d’hora: oferir solucions quan la persona encara no s’ha sentit escoltada sona més a «calla i fes això» que a ajuda real.

Per què això també et protegeix a tu

Saber què fer no només ajuda a l’altra persona, et protegeix també a tu. Quan no tens ni idea de com actuar davant una crisi, l’ansietat es dispara i és fàcil quedar-se bloquejat, dir alguna cosa i després penedir-te’n, o simplement fugir. Tenir clars uns principis bàsics redueix aquesta incertesa, i amb ella, la teva angoixa davant la situació.

Els PAP no substitueixen mai l’ajuda professional. Però poden marcar la diferència en els primers minuts, que sovint són els que més pesen.