Deixar l’adolescència no vol dir tenir-ho tot resolt. Als vint i pocs anys —o fins i tot més enllà— sovint arriba una altra mena d’incertesa: decidir què fer amb la pròpia vida, construir una identitat més enllà de la família, gestionar la pressió de «ja hauries de saber cap a on vas», o afrontar els primers cops seriosos —una ruptura, un fracàs, una decisió que no surt com s’esperava.

És una etapa on és habitual sentir ansietat davant el futur, dubtes sobre un mateix, dificultats per posar límits o per gestionar relacions que ja no funcionen com abans. També és sovint el moment en què, per primera vegada, algú es planteja seriosament demanar ajuda.

Acompanyo joves en aquest procés de construir-se com a adults, des d’un espai on poder parlar sense jutjar-se, i on anar trobant, a poc a poc, la pròpia veu enmig de tantes expectatives —pròpies i alienes.