Comencen les coses bones de la rutina
Quan acaba l’agost, la majoria de gent torna a la seva rutina: aixecar-se aviat, anar a la feina o a estudiar, intentar encaixar oci, esport i gaudi en el poc temps lliure que tenim, i esperar que arribi el cap de setmana per fer coses que ens agraden.
També, el retorn a la rutina és una manera de començar una altra vegada, d’iniciar un nou cicle i de posar-nos objectius. És cert, que moltes vegades ens costa tornar a aquesta rutina i els primers dies se’ns fan molt feixucs. Però un cop instal·lats a la rutina, aquest nou inici pot tenir un efecte molt positiu per a nosaltres: reforçar la sensació de competència i de propòsit.
Durant les vacances tendim a prioritzar el plaer momentani: viure el present, desconnectar de les obligacions, deixar-nos portar pel que ve. És precisament per això que els objectius a llarg termini costen tant de complir en aquest període: quan la prioritat és el gaudi immediat, qualsevol cosa que impliqui esforç sostingut o gratificació ajornada queda en segon pla. En canvi, quan seguim una rutina, el que prioritzem canvia: ja no és el plaer del moment, sinó el benestar general, és a dir, avançar cap a allò que ens hem proposat. Cap de les dues coses és millor o pitjor en si mateixa —el descans i el desconnectar també són necessaris—, però són dues maneres diferents de gestionar l’equilibri entre el curt i el llarg termini, i és la rutina la que ens facilita sostenir el segon.
Complir amb una estructura —encara que sigui petita, encara que alguns dies costi— ens dona proves constants que som capaços de fer allò que ens proposem. Aquesta sensació d’autoeficàcia és un dels pilars del benestar psicològic: no és el mateix pensar «hauria de fer X» que anar fent X dia rere dia i notar-ne els efectes. La rutina converteix una intenció abstracta en una cosa tangible i mesurable, i això és precisament el que la fa útil per sentir-nos útils.
Per això el retorn de vacances també és el moment en què moltes persones «reprenen» alguna cosa que havien deixat a mitges, o en comencen una de nova. I aquí hi ha un matís interessant: no és el mateix començar de zero que reprendre. Quan tornem a un objectiu que ja teníem en marxa, tornem amb un punt de partida, amb un recorregut previ que podem recordar i sobre el qual construir. Veure el progrés —encara que sigui lent— és un dels reforços psicològics més potents que existeixen, perquè confirma que l’esforç té un efecte real i visible en el temps.
I aquests objectius poden ser de naturalesa molt diversa, i totes són igual de vàlides: pot ser córrer i preparar-se per a una cursa, aprendre una habilitat manual com cosir, o un objectiu laboral com assumir una responsabilitat nova a la feina. El que tenen en comú no és el contingut, sinó l’estructura: un punt de partida, una pràctica sostinguda en el temps i la possibilitat de mirar enrere i veure per on hem passat. És aquesta estructura, més que l’objectiu concret, la que dona sentit de propòsit i alimenta la sensació de competència personal.
En definitiva, tornar a la rutina no és només «tornar a l’avorriment» després de l’estiu: és recuperar el marc que ens permet posar-nos en marxa altra vegada, reprendre allò que havíem deixat a mitges i notar, dia a dia, que avancem cap a alguna cosa.